el carretó

Cinc empreses i dues centrals de compres controlen el 75% de tota la distribució alimentària a l'estat espanyol, imposant un model que genera greus impacte mediambientals, socials i laborals. Una realitat que, malauradament, és molt similar a tot el món. Diverses organitzacions ecologistes, de pagesos i consumidors porten a terme des de fa mesos la campanya 'Grans cadenes de distribució: no gràcies' per denunciar aquesta situació i promoure alternatives.

Tots els pobles del planeta, sense excepció, pateixen avui l’amenaça o els efectes d’un model corporatiu que vulnera el seu dret a la Sobirania Alimentària : l'amenaça de la distribució moderna alimentària (GDA en endavant).

Empreses com Wall-Mart, Carrefour, Lidl, Mercadona, etc. creixen any rere any sense impediments i amb mínim control polític i social. Supermercats, hipermercats, centres de descompte, paradetes als mercats que camuflen empreses com Condis, botiguetes de barri de tota la vida que amaguen Alcampo, etc. no són fenòmens exclusius del nostre país, ans el contrari, és un procés que s’estén per tot el món i que té, avui dia, la seva àrea principal d’acció als països emergents (Xina i Índia) i al conjunt de la perifèria .

Pagesia familiar que pateix obertament el jou corporatiu, treballadores i treballadors precaritzats, consumidores i consumidors en mans dels interessos immediats de les empreses i un conjunt de la societat i el medi ambient que són globalment ferits per súpers i hípers.

Comentem els trets més significatius de la qüestió:

Wallmartització de la societat
La concentració i la racionalització de la distribució dels aliments ha estat un procés lent però continu. En els darrers trenta anys empreses com Carrefour i Wall-Mart han acumulat quotes en el sector fins a esdevenir pràcticament úniques possibilitats de venda per a productors/es i consumidors/es.

Amb una política de compra a preus baixos, deslocalització de proveïdors, optimització dels processos econòmics (augment de la superfície dels establiments, control de la informació de venda, mínima mà d’obra i poc especialitzada, etc.), control del consum i un poderós lobby (les principals empreses de la GDA es troben any rere any al top-ten de les multinacionals) han aconseguit ésser realment els veritables senyors de l’agricultura i l’alimentació que decideixen què es produeix, qui ho produeix i, en definitiva què mengem. Han aconseguit ser una de les amenaces més importants de la nostra Sobirania Alimentària.

Conseqüències de la wallmartització sobre el medi ambient
La política de cercar els preus més baixos als proveïdors ha portat aquestes empreses a ser de les primeres en practicar les deslocalitzacions. Quan la majoria dels productes que abasteixen els prestatges de súpers i hípers es poden trobar a una distància mitjana de 80 km d’aquests establiments, la majoria de productes viatgen un promig de 4.000 km fins arribar als locals de la GDA.

Els efectes de consum energètic són enormes en el transport, però també ho són en la producció d’aliments. La GDA és un model que cerca preus baixos i també (o conseqüentment) quantitats ingents per a les seves xarxes d’establiments. D’aquesta manera, amb la força d’un enorme volum de demanda (quan no sovint l’exclusivitat d’aquesta), s’està enfortint una manera de produir aliments molt allunyada de la pagesia familiar, s’està apostant clarament per l’agroindústria que també és altament demandant d’energia.

Els impactes ambientals d’aquesta manera de treballar no només tenen efectes en el consum energètic: la selecció de varietats vegetals que suportin llargues distàncies i un alt temps en càmeres de conserva ha donat com a resultat una pèrdua de varietats locals, l’ús abusiu d’agroquímics té conseqüències molt greus en les terres agrícoles i els aqüífers, etc.
I, com que la GDA són empreses que controlen doblement productors/es i consumidors/es, els efectes ambientals fora de l’agro també són notables: tones de residus (embolcalls innecessaris, menjar que no s’ha aconseguit vendre,...), impactes sobre el territori (construcció de nous locals i infraestructures associades com carreteres, etc.) i esperonar a un consumisme compulsiu que és molt visible en l’ús del transport privat per transportar la compra però que també es dóna en els estudis sociològics de vending que inciten a la compra sense crítica (ofertes dos per un, etc.).

Conseqüències socials
La situació hegemònica en què es troba la GDA ha estat en detriment d’altres formes empresarials del sector. Allà on s’han implantat súpers i hípers han anat desapareixent formes tradicionals com mercats i botigues familiars de proximitat incapaces de competir amb els preus baixos d’aquestes empreses.

Amb la desaparició d’aquestes altres formes de comercialització d’aliments ha sortit perdent el conjunt de la societat. La pagesia ha perdut punts de venda directa o amb pocs intermediaris que li permetien participar en el procés. Les indústries locals han perdut punts de venda (recordem que la GDA no té problemes per cercar a milers de km les produccions a preu més baix) i han desaparegut. I, en definitiva, ha sortit perdent el conjunt de la societat que ha vist com desapareixien llocs de feina i espais tradicionals de trobada.

Tot i que aquestes corporacions s’esforcen per construir una imatge en positiu per augmentar les seves vendes finançant actes públics (com tornejos esportius, exposicions, etc.) o incloent productes del Comerç Just i l’agricultura ecològica, el cert és que el conjunt de la societat i els pobles d’arreu del món pateixen transformacions socials que limiten la seva llibertat i posen en perill el seu dret a l’alimentació.

Reacció
Tanmateix, xarxes de la pagesia com la Vía Campesina, organitzacions ecologistes i plataformes de la societat civil qüestionen arreu del món aquestes pràctiques empresarials i denuncien les seves conseqüències. Un exemple d’això és la Campanya Grans Cadenes de Distribució No Gràcies (www.supermercadosnogracias.org) que ha endegat a l’estat espanyol la Plataforma Rural (www.nodo50.org/plataformarural).

Moviments locals, coordinats internacionalment, endeguen campanyes de sensibilització, incidència i acció que volen frenar l’avenç d’un dels màxims exponents del neoliberalisme i lluitar per recuperar les eines per garantir el dret a la Sobirania Alimentària.

A tot arreu, es porten a terme experiències de producció agroecològica, de circuits curts de comercialització, de recuperació dels mercats locals i de consum crític (com les cooperatives de consum) que mostren com no només no són necessàries empreses com súpers i hípers sinó, que a més, els pobles tenen prous mecanismes i prou diversos com per garantir vies d’èxit en el camí cap a la Sobirania Alimentària.

Xavi Montanyès